Després de dormir vam començar a pujar la muntanya del mig, la més alta de les tres, la que semblava més fàcil de travessar.
En Tomy anava el primer de tots. Amb una energia inusual. En Tom era l'últim i anava molt pensatiu, mirant al terra. Al mig anàvem la Neus i jo; ella feia una cara estranya i no parava de mirar-me.
– Que em vols dir alguna cosa, Neus?
– ... No! No... - Va dir ella.
– Què passa? Tens por?
– No... És que... - Va dir mirant cap a en Tom – Bé, sí, sí que tinc una mica de por, sí...
– És el Tom? - Vaig preguntar-li - Què passa? Què et va dir?
– No, no. No és el Tom. És igual, no és res, deixem-ho córrer, Gerard.
– Com vulguis... Però, on és en Tomy?
– Anava just davant nostre fa uns moments!
– Tooomy!!- Vaig cridar – Tom! En Tomy no hi és!
En Tom ens va tranquil·litzar i ens va dir que estaria més amunt, que anava molt ràpid i decidit des de bon matí. I vam seguir camí amunt els tres junts.
- Nois, – va dir en veu baixa en Tom – No us gireu, ni feu res estrany, però els follets ens estan seguint, ens vigilen. Quina una se'n pescaran, ara...
