– Hola! - Va cridar un follet que se'ns va plantar de cop al davant. La Neus va fer un fort xiscle i jo vaig saltar de por fins a agafar-me del braç d'en Tom, cosa que va fer que tots dos ens miréssim estranyats.
– Tranquils nois. – Ens va dir en Tom – Què vols? Deixeu-nos en pau, ja hem patit prou per culpa vostra, no trobes? Això podria ser un paradís si no fos per vosaltres! Maleïts follets! Egoistes i dèspotes! Si fas alguna cosa als meus amics, et prometo que...
– Aha! Així no em reconeixes? - Va dir el follet - Sóc en 3.025!
La cara d'en Tom es va il·luminar i va anar corrents cap a ell per abraçar-lo, ens va presentar i li va dir el que volíem fer. En 3.025 li va explicar el que havia estat d'ell d'ençà que havia desaparegut. Enmig de la conversa va aparèixer en Tomy, que havia arribat fins dalt de tot i com no arribàvem havia baixat a buscar-nos. També es van afegir el germà d'en 3.025 i la seva família, en total deu follets, que ens van dir que encara provaven de trobar una solució.
Entre tots vam decidir que el millor era intentar tornar a la Terra, ningú no es volia quedar per veure desaparèixer aquest paradís i desaparèixer amb ell. Aconseguir fer canviar els milers de follets sabíem que seria impossible. L'únic que semblava més reticent a tornar a la Terra era en Tom, com si tingués por de tornar a casa després de tants anys.
– Però si marxem, tot això desapareixerà! - Va dir la Neus.
– Tens raó -Digué la germaneta d'en 3.025 – No ho podem permetre! És massa bonic!
– Però Neus, i els nostres pares? - Li vaig dir, provocant les seves llàgrimes.
Feia un dia assolellat però de cop va començar a ploure i tot seguit va aparèixer al davant nostre l'arc de Sant Martí més gran i radiant del que mai havia vist. Tots estàvem encara bocabadats quan el germà d'en 3.025 va dir:
- Nois, l'arc durarà exactament 66 minuts, hem de pensar ràpid i bé.
