14. Mare Terra! Vine!


– Tom? Què hem de fer ara? - Vaig preguntar. 
– Ja us ho he dit, parlar amb la Mare Terra. 
– Sí, però com? - Va preguntar en 3.025. 
– Doncs... 
– Hola! - Va dir la germaneta d'en 3.025 que va aparèixer de cop. 
– Vinga petita, puja a l'Arc ara mateix! - li va exigir el seu germà. 
– Però jo em vull quedar amb tu, vull salvar aquest món! 
– Això no és cap joc! És molt perillós! 
– Deixa-la – Va intervenir en Tom -  Ens pot ajudar. Agafeu aire i a la de tres crideu amb totes les vostres forces: Mare Terra! Vine! Ajuda'ns! 

Es va aixecar un fort vent, com un enorme remolí al nostre voltant, i un calfred ens va recórrer el cos a tots. La Mare Terra havia vingut per escoltar-nos, perquè havia notat que les nostres pregàries eren plenes de bondat, fe i esperança. En Tom va explicar a l'aire que volíem salvar aquest món, però que no sabíem com fer-ho. Ella va respondre que no hi havia res a fer, que érem ànimes bondadoses i havíem de marxar d'allà abans no desaparegués l'últim Arc de Sant Martí, perquè la gran tempesta, la fi, era molt a prop.

La gran tempesta ja quasi era aquí i l'Arc s'estava esvaint, quan la Mare Terra ens va dir: 
- No patiu, us ajudaré a marxar.

Tal i com va venir, com una onada de vent càlid i plàcid, se'n va anar. Només ens va dir: 
- Compte amb en Tepomu!

Els quatre ens vam quedar resignats i estranyats per les darreres paraules. Vaig notar una sensació inexplicable que em va recórrer tot el cos. Vaig sentir que algú cridava el meu nom. Vaig fer una ràpida mirada al pare i vaig veure com es mirava les mans mentre tancava els ulls. Els ulls em pesaven molt, però encara vaig veure com els germans follets queien al terra i els tres desapareixien. Jo lluitava per no deixar-me endur, però una força m'empenyia cap al terra.

Jo estava tot sol, flotant, volant, empès per un corrent càlid, dins d'un túnel format per anelles de colors que deixaven veure un espai infinit ple de punts brillants, com si fossin estrelles, però era de dia. Tenia por, estava sol, però alhora em trobava molt bé. De cop, un aire fred em va colpejar la cara i em vaig aturar en sec. Davant meu van aparèixer dues portes: una de blanca i radiant, que semblava absorbir-me plàcidament, i una altra amb els colors de l'arc de Sant Martí. Al meu voltant tot era fosc, tot menys les portes. El cor se'm va encongir, el cap semblava que era a punt d'esclatar. Darrere la porta de colors vaig sentir la veu de la mare que em cridava; la seva veu dolça em deia que tornés. Vaig anar cap a aquesta porta i en obrir-la vaig aparèixer a les muntanyes de dalt de casa meva. Em vaig posar a plorar.