16. Tepomu


Un cop tots junts, la Neus i en Tomy, el meu pare, el vell Tomàs, la Carme, en 3.025 i la seva família, vam decidir donar la cara, però és clar, no podíem explicar-ho tot, si dèiem la veritat, la gent no ens creuria. I els follets? On podrien anar i viure tranquils? I el meu pare? Què li diríem a la mare?

De cop i volta, el cel es va tornar negre i una gran tempesta va amenaçar-nos amb llamps i trons. Va començar una intensa pluja i una densa boira ens havia envoltat ràpidament, quan, un altre cop, aquell vent càlid de la Mare Terra, va venir per emportar-se els núvols i deixar sortir el sol. Un estrany Arc de Sant Martí va aparèixer davant nostre i d'ell va aparèixer un monstre gegant, de color verd, llefiscós i amb protuberàncies. Tots vam xisclar, i en Tomy no va ser l'únic que es va pixar a sobre, era el monstre del meu somni de pujada!

Seguidament va succeir el mateix que al meu somni, se'ns anava a menjar, fins que jo vaig cridar: - Pare! Ajuda'ns!- Ara entenia el meu somni!
Però llavors no vaig despertar com al meu somni. Vaig mirar-lo i era allà mateix, parat, com una ombra. De cop, vaig tornar a sentir la veu de la mare que em cridava:
– Geraaard!  

Vaig estar a punt de sucumbir a aquell monstre que se'ns volia menjar, però la veu de la mare em va donar forces per seguir vivint, com dins d'un somni, perquè tot allò no podia ser real. L'arc de Sant Martí va tornar a brillar com acostumava a fer-ho, o més i tot encara, i vam sentir com la Mare Terra deia:
- Tepomu! Deixa'ls anar!

El vell Tomàs era al costat de la Carme, que estava estirada a terra, el pare seguia quiet, immòbil, i els sis follets van còrrer cap a la Mare Terra.

El monstre no va fer cas a la crida de la Mare Terra i quan els meus dos millors amics i jo érem a punt de ser engolits, el meu pare va cridar:
– Escolta, monstre! Et proposo un pacte. 
– I ara què vols, tu? - va dir aquella bèstia pudent. 
– Si els deixes en pau, et prometo que seré el teu esclau per la resta dels meus dies, faré tot el que vulguis, però no els facis cap mal, si et plau!  
– No! - Va dir, secament, el monstre. I es va posar a riure.  

La Mare Terra, commoguda i enrabiada, va cridar entonant una cançó, tot transformant-se en un fum lila brillant, i va anar directe cap al monstre, el va envoltar i el va fer desaparèixer dient:
- Tepomu! Vés-te'n al teu món infernal i no tornis mai més! T'ho ordeno!