Ens va costar molt de temps assimilar tot allò que havíem viscut, sobretot a la mare, però vam aconseguir tornar a ser una família feliç. Molts caps de setmana ens agradava pujar al penya-segat, on el pare i jo, molts cops acompanyats per la Neus i en Tomy, li explicàvem a la mare les nostres aventures. Ella, incrèdula, no podia evitar de riure i tirar pedres igual com vaig fer jo a l'inici d'aquesta història, però mai van tornar a desaparèixer. Quan bufava el vent, esperàvem que la Mare Terra ens visités, però tampoc va passar mai.
Vaig estar un llarg temps que encara no sabia si tot plegat havia estat real o no. Hi havia dies que m'aixecava i pensava que estava a l'altre món i fins i tot em semblava veure els follets amagar-se.
Un any després, una nit de primavera, l'àvia de la Neus va morir mentre dormia i pocs dies després la va seguir el vell Tomàs. Tots ens vam posar molt tristos però ens vam preguntar si haurien anat a vigilar i millorar l'altre món, com ells mateixos havien proposat i la Mare Terra acceptat. Al cap de poc temps vaig tenir uns somnis molt estranys, on visitaven aquell altre món paral·lel. La Carme i el vell Tomàs, juntament amb en 3.025 i la seva família, havien aconseguit que la pau i l'harmonia regnessin de nou al paradís. Els meus amics d'aventura, la Neus i en Tomy, em van dir que ells també ho havien somiat, i això va alleugerir les nostres penes. Segurament aquests somnis eren l'única manera que havia trobat la Mare Terra de deixar-nos visitar la Carme i el vell Tomàs.
Ara, cada cop que veig l'arc de Sant Martí, corro per anar allà on comença o acaba i parlo amb ells, i amb els follets. Mai no em contesten, però jo crec que sí, que m'escolten, i els explico com ens va tot.
El proper cop que vegis l'arc de Sant Martí, pensa que hi ha un altre món possible, també al nostre món, només cal que ens esforcem per ser millors persones, estimem la família i els amics, i respectem a la Mare Terra.
Fi
