Vam trucar a la porta. Toc, toc, toc! Però no va contestar ni va sortir ningú. Després d’esperar uns minuts, que se'ns van fer eterns, vam decidir entrar. La porta no estava tancada amb clau i la cabana, per dins, era una casa molt humil: en una mateixa sala hi havia un llit al costat d’una calaixera, una cuina de llenya, una taula i un armari amb alguns llibres. Tots tres ens vam posar a tafanejar una part diferent de la casa; la Neus va anar cap a la taula on hi havia un llum i un llibre obert, en Tomy va anar cap a l’armari i jo a la calaixera. El primer calaix que vaig obrir va ser el de dalt. A dins, hi vaig trobar una cantimplora, un ganivet, una corda, tinta, una ploma i unes fulles seques com per escriure-hi. Al segon calaix hi vaig trobar estris de cuina, al tercer, roba i tovalloles. I al de sota de tot, una agenda, un munt de papers i una foto amb un retrat de família amb un home, una dona i quatre nens. Estava absort mirant la foto quan vaig sentir passes d’algú que s’acostava. La Neus i en Tomy també les havien sentit. Vaig agafar l’agenda, vaig tancar el calaix ràpidament i vam anar tots tres corrents cap a la porta. Un home gran i corpulent ens va barrar el pas. La Neus xisclà, en Tomy va caure de genolls tapant-se la cara i jo em vaig quedar amb la boca oberta i l’agenda entre les mans.
-Qui sou? Què feu aquí? – Va cridar l’home – No sereu follets, oi? Sí, és clar que ho sou... Com no! N’estic fart dels follets i la vostra maleïda màgia! Ja us he dit mil cops que no m’agrada! I això, convertir-vos en nens, ja és l’últim que em quedava per veure! Foteu el camp d’aquí follets! I tu! – va dir assenyalant-me- torna’m el meu diari o te’n penediràs!
- No, no, senyor, perdoni’ns! No som follets, som nens... nens de veritat... – Vaig dir, tot tremolant.
- No m’enganyareu pas! Un altre cop no! N’estic ben tip de vosaltres i de les vostres bromes pesades! Aquí no hi ha cap nen, només follets!
- De debò senyor – vaig insistir –. Li ho podem explicar. Som nens, jo em dic Gerard, ell és en Tomy i ella la Neus.
Li vaig explicar tot el que havia passat fins ara, mentre la Neus i en Tomy assentien amb el cap. La cara de l’home va anar canviant mentre li explicava la nostra historia, va passar de l’emprenyament inicial a una cara de pena i tristor. Llavors ens va explicar que a ell li havia passat el mateix feia ja molt de temps, quan tenia vint anys, però que quan va voler tornar, després d’un dia d’inspeccionar aquell lloc tan meravellós i misteriós, el forat ja no funcionava, s’havia quedat atrapat tot sol en aquest món.
Tots ens vàrem quedar en silenci, nosaltres tres muts del pànic, pensant que potser mai més podríem tornar a sortir d’allà. I l’home, pensant que potser finalment en podria sortir. Poc després, els tres vam correr cap al forat i l’home ens va seguir. Em vaig tirar de cap però res no va passar, en Tomy i la Neus van fer el mateix i l’home també, tots al voltant del lloc per on havíem pujat. La Neus va començar a plorar, el Tomy no s’ho podia creure, caminava en rotllanes amb les mans al cap. Jo vaig mirar l’home i li vaig preguntar:
- Que podem fer?
- Em temo que res. – Va respondre, amb veu compungida. - Jo vaig passar anys buscant un forat, tirant pedres a terra, per veure si alguna desapareixia, però res. Ja havia perdut l’esperança, fins ara, fins fa una estona, però s’ha tancat...
Vam estar una estona en silenci, fins que la Neus va preguntar:
- Però... Què farem ara?
- Mireu, no us preocupeu, aquí s’hi està bé, no us faltarà de res, jo us ajudaré. – Va dir l’home, intentant calmar-nos. – Podem construir una altra cabana per a vosaltres, prop de la meva. Per cert, com m'heu dit que us dieu?
- No cal construir cap cabana, no ens quedarem pas aquí! – Va dir en Tomy.
- Tomy... – Vaig dir jo – el forat s’ha tancat, em sembla que de moment sí que ens hi quedarem aquí...
- Ah! Així que tu et dius Tomy? - Va preguntar el senyor - Mira, com jo, de fet em dic Tom. I vosaltres dos?
- Jo sóc la Neus.
- Jo em dic Gerard.
- Molt de gust nois. Crec que ens hauríem de posar mans a l’obra, això us mantindrà ocupats una bona estona. Segur que més tard ho veureu diferent, aquest lloc és realment preciós.
- Però, de debò que no podem sortir d’aquí? Jo... els pares..., l’àvia... Hi ha d’haver alguna altra manera! – Va dir la Neus, tota trista.
- Nois, crec que sí que hi ha una altra manera, però és gairebé impossible... Després us la diré, primer anem a tallar arbres per fer la vostra cabana.
