En Tom, en Tomy i jo vam tallar uns deu arbres i els vam portar a prop de la cabana. La Neus mentrestant s’havia quedat buscant el millor lloc per aixecar la cabana, a propet de la d'en Tom, i treia les plantes i les herbes.
Fer l'esquelet de la cabana no ens va costar tant com havíem pensat i, en finalitzar el dia, ja estava coberta. Aquella primera nit vam dormir tots a la cabana d’en Tom, l'endemà ens dedicaríem a acabar-la bé per dins.
Aquella nit, malgrat estar molt cansats, cap dels tres podia adormir-se. La Neus ploriquejava, i dèia que volia tornar amb els pares; en Tomy, molt excitat, estava força content amb la idea de no tornar a veure el seu pare; i jo patia molt, només de pensar com de malament ho estaria passant la mare, sense saber on érem.
De sobte, vaig pensar en l’agenda d’en Tom, i vaig sentir curiositat per saber-ne més, d’ell. Com ja feia una bona estona que roncava, em vaig decidir, em vaig aixecar sigil·losament i vaig obrir el darrer calaix per agafar-la.
Estava escrita començant per l’1 de gener, el dia del seu aniversari, el dia que li havien regalat l’agenda. Es veu que feia dies que pujava i baixava a aquest món paral·lel. No li havia explicat a ningú el seu descobriment, i s’havia fet una cabana. Havia pujat alguns estris i estava molt content per la seva troballa, gairebé no s’ho podia creure, era molt feliç. Però aquell mateix dia, al vespre, quan havia intentat baixar, s’havia adonat que no podia; estava atrapat. Al diari es barrejaven sentiments de desesperació i preocupació. El tercer dia començava a parlar d’uns petits éssers que va trobar, amb els quals va intentar establir conversa, però que només pensaven a jugar i fer-li bromes, com llençar-lo al fang.
Em disposava a tornar l’agenda al seu lloc, mort de son, quan el Tom es va despertar i em va enxampar amb el seu diari entre les mans, per segona vegada en un mateix dia.
- Petit tafaner! - Va cridar – Qui t’ha donat permís per tafanejar a la meva agenda! Això és personal, no hi tens cap dret! Què has llegit? Va, digues! Contesta!
- Jo... Ho sento molt... Perdona... Sé que no hauria, però no tenia son i... Ho sento Tom... – Vaig contestar.
- Així és com m’agraïu tot el que he fet per vosaltres avui?
- Perdona’m Tom, ells en no tenen cap culpa, he estat jo... només he llegit els tres primers dies... però què hi ha de tan important perquè t'enfadis tant? No ens estaràs amagant res?
- A sobre! Ara seré jo, el dolent! Noiet! No vulguis ser tan llest! Ja t’he dit que és personal, no tinc res a amagar, però no tenies cap dret a...
- Si no tens res a amagar, per què no ens expliques la manera de sortir d’aquí? – Va interrompre la Neus.
- Està bé. – Va dir en Tom amb un to més calmat després d’una pausa – Suposo que teniu dret a saber-ho, però no us feu il·lusions nois, o us penseu que jo estaria aquí si fos tan fàcil? Mireu, el cas és que els dies que plou, que són pocs, i alhora surt el sol, i només si apareix l’arc de Sant Martí, s’ha d’anar on aquest comença, pujar fins dalt i després deixar-se caure, com si fos un tobogan. En teoria, al final de l'arc hi ha un forat cap a la Terra. Però no és tan senzill com us pot semblar, hi ha alguns inconvenients... si quan estàs pujant o baixant caus de l’arc o si l’arc no és prou fort i desapareix quan hi ets a sobre, podries anar a parar a qualsevol lloc i això podria ser fatal. O simplement desapareixeries per sempre... I, a més, si aconsegueixes arribar al final de l’arc, no saps on et deixarà: al mig de l’oceà, en un barranc, al costat d’una serp...
- I com ho saps, tu, tot això? – Vaig preguntar-li, després de recuperar el sentit.
- Els follets. Crec que això és l'única cosa bona que m’han dit d'ençà que sóc aquí...
- Però sembla que això és molt perillós - Digué la Neus – Seria millor esperar que s’obri aquest forat de nou... o algun altre...
- Jo pensava com tu, Neus, però ja no sé què pensar, fa massa temps que estic esperant... és impossible saber on hi ha un forat, a no ser que hi caiguis per sorpresa... i mai m’ha passat, per molt que he caminat... Crec que el millor serà que tornem a dormir i demà ja en parlarem amb més calma.
Em vaig despertar amb els ulls plorosos i amb el record de la mare, pobre mare, devia estar desesperada. Durant aquell dia vam fer els llits i una taula, no vam parlar gaire, tots estàvem capficats en els nostres pensaments, segurament els mateixos, però sense trobar cap solució digna de compartir. Cap al vespre, quan ja havíem fet gairebé tot el necessari i imprescindible, vam seure a berenar i vaig proposar d’anar a veure els follets per demanar més informació. El Tom va negar amb el cap, però la Neus i en Tomy, malgrat que no els feia gaire gràcia després del que havíem sentit a dir dels follets, van acordar que seria el millor. En Tom ens va explicar com eren: - Els follets són uns homenets de mig metre d’alçada o menys. Els homes, que són majoria, tenen barba, i les dones porten trenes. Són molt riallers, ràpids i astuts i la majoria viuen plegats en un gran arbre.
Vam decidir anar-hi en aquell precís moment.
Vam decidir anar-hi en aquell precís moment.
