– Estàs bé fill? - Em va dir en Tom, agafant-me la mà.
– Sí, sí, estic bé, mig estabornit, no entenc res, però estic bé – vaig dir eixugant-me les llàgrimes.
– Gerard, som a casa, no ploris fill meu, tot anirà bé, aviat veurem la mare.
– Escolteu, - va dir en 3.025 – és molt aviat, deuen ser les sis o les set del matí, que estrany.
– Això vol dir que hem dormit molt, oi, germanet?
– Suposo. – Va dir tot trist – M'hauria agradat poder salvar el nostre món, em fa molta pena...
– Ho vam intentar – va dir en Tom – però ja vas sentir la Mare Terra, no hi havia res a fer.
– Tom, on deuen ser els altres? - Vaig preguntar.
– No ho sé Gerard... La veritat, no et volia preocupar, però podrien ser a qualsevol lloc, fins i tot a l'altra punta del planeta... Potser podríem esperar una mica abans d'anar al poble, a veure si donen senyals de vida, per no espantar els pares de la Neus i en Tomy.
Vam buscar un lloc per amagar-nos mentre pensàvem què era el millor. La germana d'en 3.025 es va adormir i el següent vaig ser jo.
– Gerard! Gerard! Desperta! - Em va dir en Tom – Coneixes aquell senyor?
Vaig mirar, tot fregant-me els ulls, i vaig veure que era el vell Tomàs. Vaig cridar-lo amb molta força i alegria, mentre en 3.025 em deia que no cridés tant. En girar-se cap a nosaltres el vell Tomàs, els follets van desaparèixer.
– Gerard! Gerard! Ets viu! Fill meu! Vine aquí! Vine!
Tot emocionat em va abraçar tan fort que quasi em va escanyar, i ens va dir que els nostres amics ja havien arribat. De camí li vaig voler explicar tot però em va dir que ja ho sabia mentre mirava de reüll el meu pare, que feia estona que no badaba boca.
