Ens trobàvem al davant d'una petita porta d’un gran arbre. En Tom va picar tres cops a la porteta.
- Qui hi ha? – Digué una veueta.
- Hola senyor – Vaig dir jo, en un to amigable – Els meus amics i jo hem arribat aquí per error però ara no en podem sortir... i en Tom ens ha dit que vostès li han explicat com tornar a casa... Voldríem parlar amb algú que ens pogués donar més detalls si us plau...
- I què en treuria, jo, a canvi? – va preguntar la veu, tot rient maliciosament.
- Eh... No ho se... Jo... Nosaltres...
- Jijiji – tornà a riure el follet – Tinc una idea. Haureu de fer unes proves i si algú de vosaltres les passa, parlarem amb vosaltres.
- D’acord - vaig dir jo – crec que no tenim cap altre remei...
Ens va conduir dins el bosc, sense dir res en tot el camí, tan sols ens mirava de tant en tant i llavors es girava i reia. - Jijiji. - Finalment, vam a arribar a una clariana molt gran que estava plena de follets. Al mig hi havia una mena de circuit ple d’obstacles que semblaven impossibles de travessar.
- Qui vol intentar-ho primer? Potser aquesta noieta? Així riurem tots de gust! Jijiji – rigué el follet, maliciosament.
- Hi aniré jo primer - vaig dir-li, amb cara de pocs amics.
Hi havia unes vint proves. Vaig passar les deu primeres sense dificultat, incloent-hi travessar un lloc ple de fang, creuar nedant un llac, saltar una punxeguda tanca... L'onzena prova era travessar un riu de tres metres d'amplada que baixava ple d'aigua a tota velocitat. Sense pensar-m'ho gaire vaig saltar a l'aigua, però el corrent em va arrossegar... Després d'empassar molta aigua vaig agafar-me a una branca que sobresortia de l'altre extrem del riu, i així vaig superar la prova. Els meus amics em van animar. - Molt bé Gerard!!!
La setzena de les proves va resultar ser la més perillosa. Havia de creuar un petit llac per unes pedres, sense caure a l'aigua, que estava plena de piranyes, uns peixos carnívors amb molta gana. Vaig travessar com un llampec, tot comprovant que alguna pedra estava fluixa i s'enfonsava, em va anar de ben poc. El més important era que només faltaven quatre proves, i no semblaven gaire difícils. La dissetena prova era passar d'un lloc a un altre per un tronc en suspensió. Tot anava bé fins que, de la meitat del tronc, va sortir una gran serp.
La setzena de les proves va resultar ser la més perillosa. Havia de creuar un petit llac per unes pedres, sense caure a l'aigua, que estava plena de piranyes, uns peixos carnívors amb molta gana. Vaig travessar com un llampec, tot comprovant que alguna pedra estava fluixa i s'enfonsava, em va anar de ben poc. El més important era que només faltaven quatre proves, i no semblaven gaire difícils. La dissetena prova era passar d'un lloc a un altre per un tronc en suspensió. Tot anava bé fins que, de la meitat del tronc, va sortir una gran serp.
- Ahhhhhhhh!!! - va cridar la Neus.
Era molt perillós. Vaig intentar que la serp no em veiés però vaig moure un peu, fent un petit catacrac a la fusta del tronc. La serp em va ensumar i va venir cap a mi disposada a mossegar-me. No volia perdre després de totes les proves que havia passat, ja quasi ho tenia... però no vaig tenir més remei que saltar del tronc... En Tomy sabia què significava això: ara li tocaria a ell, i un calfred li va recórrer tot el cos. La Neus el va animar dient-li que ho aconseguiria, que era el millor dels tres. Jo el vaig mirar amb cara de sentir-ho molt i li vaig dir que, si es veia en perill, no s'arrisqués. Ja ens en sortiríem. Ell va fer una profunda respiració, va agafar embranzida i no va parar fins a la divuitena prova. Havia de pujar per una gran escala i un cop dalt llençar-se a un llac que era profund però no gaire ample. Un cop dalt, va mirar cap avall. Va començar suant i va acabar pixant-se a sobre. Només li quedava posar-se a plorar, però de cop va agafar aire i es va llençar mentre cridava com si anés a morir. Tot va anar bé i va rebre un gran aplaudiment per part nostra. La dinovena prova era molt fàcil per a en Tomy: saltar dos metres amb els peus junts. Ell ja tenia pràctica en aquest joc, el seu record eren tres metres. Així que, segurament superant el seu rècord, va arribar a la vintena i última prova.
Només el separaven vint metres de l'arribada; un terreny pla i sense cap prova aparent. En Tomy va començar a caminar quan el follet intervingué:
- Jo de tu no faria ni una passa més, si no vols saltar pels aires.
- Què? - va preguntar-li en Tomy.
- El que has sentit, això és ple de bombes de gas.
- Tomy deixa-ho córrer, no val la pena! - va dir la Neus.
- Escolta la Neus, Tomy! Té raó, no passa res, no et juguis la vida! - vaig afegir jo.
En Tomy era un bon caparrut i va continuar caminant. Es va aturar i va agafar una pedra del terra, que va llençar amb força a uns dos metres d'ell tot encongint-se per protegir-se d'una possible explosió. No va passar res. Després va saltar allà on la pedra havia deixat la marca.
- Si exploto, vengeu-me d'aquests maleïts follets! - va dir tot agafant una altra pedra. La Neus em va apretar fort el braç i va començar a plorar. Va repetir l'acció cinc vegades més, sense que es produís cap explosió. Li quedaven només tres metres i va saltar tot travessant la línea d'arribada.
- Hurra!!!! Ho has aconseguit, Tomy!!! Ets el millor!!! - Vam anar directes cap a ell per felicitar-lo, tot saltant d'alegria. Ens vam girar cap al follet i sorpresa! No hi havia ni rastre de cap de les 20 proves ni del follet!
Vam sentir un soroll i, de darrere d'un arbre, va sortir un altre follet que va riure i digué:
- Gràcies per aquest meravellós espectacle! Ens ho hem passat molt bé.
- Però ens havíeu dit que ens ajudaríeu! - Vaig reclamar.
- Ajudar-vos? A fer què? Nonono, ah, nonono, jo no he dit res d'això! Jijiji - Va riure, mentre desapareixia.
- Maleïts follets!!!! - vam cridar tots tres alhora.
Vam tornar a casa i vam explicar-li-ho a en Tom. Ell ens va dir que ja s'ho havia imaginat però que era l'única esperança que teníem. I va afegir:
- Follets, maleïts follets!
