Feia dues setmanes que érem en aquest lloc. Aquell dia ens vam aixecar d'hora perquè volíem anar a l'altra banda de la muntanya. En Tom no hi havia anat mai perquè deia que, de vegades, hi sentia sorolls estranys. Però aquesta vegada es va decidir a venir amb nosaltres. Pel camí li vaig preguntar que si ell sabia on érem, que com és que hi havia aquest lloc aquí, que si n'hi havia més, que per què s'obria i es tancava el forat i mil preguntes més, totes seguides. Finalment, després de dues setmanes, sortia per la meva boca, gairebé sense respirar, i amb poca coherència, el que el meu cap no havia parat de pensar.
En Tom ens digué que el poc que ell sabia li ho havien dit els follets i que, és clar, potser no tot era veritat... De totes maneres, ens vam asseure a l'ombra d'un gran arbre per descansar i ens va explicar la seva història.
- Jo vaig arribar aquí quan tenia vint anys. Quan em vaig adonar que no podria sortir d'aquest lloc, el primer que vaig fer va ser buscar un lloc per viure. Vaig anar cap a la muntanya, perquè havia llegit en un llibre de viatges que era el lloc més segur per acampar. Em vaig fer un llit de branques i fulles seques entre uns arbres, però l'endemà, d'excursió, vaig veure una cova i vaig decidir d'instal·lar-me allà. Feia una mica de por, perquè no sabia fins on arribava la cova, però un dia vaig decidir endinsar-m'hi. Com més endins era més sorolls sentia i més llum veia, ben al contrari del que havia imaginat. Ja portava una bona estona cova endins quan vaig arribar a un passadís tancat per una porta i amb una finestra, d'on provenia tota la llum. Em vaig apropar a la finestra i vaig veure milers de petites siluetes d'homes. Hi havia milers de follets! Un d'ells estava darrere la porta, em va veure i em va agafar pel braç. Al principi vaig intentar fer-me amic seu, però ells només em feien malifetes i se'n reien de mi. M'havien fet presoner.
En Tom va fer una pausa, es va aixecar i va fer un gest de vinga, seguim caminant. Passats uns minuts, va continuar la seva història:
- Hi va haver un follet, el més petit de tots, que sí semblava voler fer-se amic meu, però d'amagat dels altres. Jo era en una mena de presó i ell venia totes les tardes, em duia menjar i parlàvem una mica. Jo li feia preguntes sobre on érem i ell unes vegades les contestava i altres no, canviant de tema com si res. Un dels dies que em va explicar més coses em va dir que érem en un paradís, on un dia, igual que jo, i que vosaltres, havien arribat deu follets de la terra i que aquests, sense gaire res a fer, es van dedicar a tenir fills i més fills. Cada una de les cinc dones inicials va tenir dotze fills, dues o tres vegades; les filles d'aquestes, unes cent en total, van seguir l'exemple de les seves mares, i així successivament. També em va dir que d'aquest lloc sabien, com nosaltres, ben poca cosa; això sí, coneixien molt bé tot el territori, de sud a nord, d'est a oest. Dels 10 primers follets, només en queda un de viu, el més jove del grup inicial, que quan van arribar tenia vint-i-cinc anys i ara devia tenir uns tres-cents anys més. Es veu que el vell follet sap moltes més coses de les que diu, però que no vol dir-les, tot i que el cap dels follets li diu que les hi ha de dir abans de morir, siguin bones o dolentes.
Aquest petit amic follet em va dir que es deia Tres mil vint-i-cinc ja que, com la resta de follets, va rebre el nom en funció del nombre de follets que hi ha. Al primer fill dels deu primer follets li van posar de nom Onze, i així successivament. També em va explicar dues coses molt importants. Escolteu-me bé nois. - Va dir en Tom. - Una és que el forat, segons sembla, s'obre cada cinquanta anys, amb alguna excepció (que s'obre quan vol i on vol). I l'altra cosa que em va dir és que quan véns de la Terra tens un somni; de fet, sol ser un malson, que després et passarà de veritat.
Aquest petit amic follet em va dir que es deia Tres mil vint-i-cinc ja que, com la resta de follets, va rebre el nom en funció del nombre de follets que hi ha. Al primer fill dels deu primer follets li van posar de nom Onze, i així successivament. També em va explicar dues coses molt importants. Escolteu-me bé nois. - Va dir en Tom. - Una és que el forat, segons sembla, s'obre cada cinquanta anys, amb alguna excepció (que s'obre quan vol i on vol). I l'altra cosa que em va dir és que quan véns de la Terra tens un somni; de fet, sol ser un malson, que després et passarà de veritat.
- Tom - vaig interrompre - això del malson, és cert?
- Crec que sí - va dir ell - a mí m'ha passat. Vaig somiar que queia per un forat negre ple de serps de dos caps, i així em va passar un dia tot caminant pel bosc, tot i que per sort no vaig arribar a tocar el fons, ja que em vaig poder agafar a una arrel. No sé què va ser pitjor, si el malson o la realitat...
- Però això és impossible... o bé... de fet, això vol dir que tornarem a la terra! El malson dels tres, que va ser el mateix, transcorria a la Terra, i no érem pas més grans! - Vaig dir jo, entusiasmat i veient un fil d'esperança que ja l'havia quasi perdut.
- Escolteu - va dir el Tomy - al somni hi havia una ombra d'un senyor, us en recordeu? Podria ser en Tom!
- No, crec que no - vaig dir jo secament, mentre la Neus em mirava estranyada.
- Bé - va continuar en Tom, accelerant una mica el ritme-, això no ho sabrem fins que passi. Seguiré amb la meva història, encara no he acabat! Aquella nit no vaig poder dormir, vaig estar rumiant la manera d'escapar-me i anar a preguntar al vell follet més coses sobre aquest lloc. La tarda següent, sense haver dormit, li vaig explicar a en Tres mil vint-i-cinc els meus plans i, per sorpresa meva, em va dir que m'ajudaria. Li vaig preguntar on era el vell follet i em va dir que ben a prop, que vivia sol, en una luxosa casa dalt d'un gran arbre vell, amb una donzella i un guardià de confiança. L'endemà, en Tres mil vint-i-cinc va aconseguir les claus amb no sé quina excusa i em va alliberar per acompanyar-me a la casa del vell follet.
El petit 3.025 va distreure el guardià, demanant-hi que l'acompanyés a veure la donzella i jo em vaig colar dins l'arbre-casa, pujant unes escales de caragol, intentant no fer cap soroll. El vell follet era al mig d'un rústic saló, assegut en una gran cadira de fusta. Tenia un aspecte bondadós, molt de cabell, ulls llagrimosos, un gran nas, una cara molt arrugada i portava un vestit de color lilós que li donava un aspecte de mag. Només veure'm, i sense moure gairebé cap múscul de la cara, em va dir que m'estava esperant. Va xiular i tot d'una es presentà el guardià amb en Tres mil vint-i-cinc, que estava clarament espantat, però li va canviar la cara quan el vell follet li digué que estava molt orgullós d'ell. El vell follet em va mirar fixament i em va dir:
- Sé qui ets, sé el que penses i se el que vols, així que no cal que em diguis res.
El vell follet va tornar a xiular, aquesta vegada amb un xiulet més agut i silenciós, i tot d'una la donzella es va presentar. Ell li va demanar que anés a buscar el cap dels follets i la seva dona. Vam esperar uns minuts en silenci, en els quals jo intentava no pensar en res perquè el follet no sabés en què pensava; se'm van fer uns minuts eterns. Quan vam ser tots reunits i asseguts davant del vell follet, el guardià donà un cop de peu i va dir:
- El meu amo i senyor, en follet Deu, es troba molt malament i vol descansar en pau per reunir-se per fi amb els altres nou follets amics fundadors. Així que ha decidit explicar-vos tot el que sap abans de morir. Però hi ha una condició: que tots els follets menys els aquí presents, i els tres últims follets nounats, dues noies i un noiet, siguin executats, eliminats, tots morts!
Estàvem tots bocabadats, sense poder articular paraula, quan la donzella va afegir:
- La raó d'això és ben senzilla, la nostra raça de follets ha canviat molt, cap a pitjor, i un dia d'aquests començarem a lluitar entre nosaltres i destruirem tot. L'única manera de no desaparèixer ni fer malbé aquest paradís és començar de nou.
Després de pensar-ho molt vaig arribar a la conclusió que no era tan mala idea, aquests follets eren molt dolents i perversos. El cap dels follets estava indignat, se li veia a la cara, semblava a punt de treure fum. De cop va treure un ganivet i el va llrnçar al vell follet. Ràpidament, el guardià es va posar al mig i va resultar ferit. La donzella va fer un intent d'agafar un ferro per defensar al vell follet Deu, però la dona del cap dels follets l'aturà i van començar una aferrissada lluita tot rodolant per terra fins que van caure de l'arbre amb fatal desenllaç per a les dues. Llavors, sense creure'm tot el que havia passat, vaig reaccionar, vaig separar el cap dels follets, que intentava ofegar el vell follet Deu, empenyent-lo amb totes les meves forces contra la paret, deixant-lo així estabornit. Vaig agafar amb una mà el vell follet Deu, i amb l'altra el meu amic Tres mil vint-i-cinc i vam sortir corrents muntanya avall. Vaig haver d'agafar el vell follet a coll-i-be i quan ja era fosc, finalment, vam parar per descansar. En Tres mil vint-i-cinc es va quedar adormit de seguida i llavors el vell follet Deu em digué que li quedava molt poc temps de vida. Amb un gran esforç, amb un petit fil de veu que s'esgotava, em va explicar tot el que sabia. Finalment es va quedar adormit, i ja no es va despertar. Amb el primer raig de llum del dia, malgrat la meva preocupació per tot el que havia passat i malgrat l'excitació per les revelacions del vell follet Deu, em vaig adormir. Quan em vaig despertar en Tres mil vint-i-cinc no hi era i, de fet, mai més n'he tornat a saber res. Vaig decidir fer un forat i vaig enterrar el vell follet Deu, tot pensant en el futur que m'esperava.
- I què et va dir el follet Deu? - va exclamar la Neus.
- Tranquils nois, serà millor que primer dinem alguna cosa, després amb la panxa plena, us ho explicaré – va dir en Tom, tot traient tres ganivets fets de pedra punxant de la seva motxilla.
