Quan en Tom va sentir el nom d'en Tomàs va preguntar si era un home que vivia sol a la muntanya, i quan li vam dir que sí i el vam descriure, va dir que l'havia conegut. Quan ell era petit sempre li donava regals i li ensenyava coses interessants i divertides. En Tom ens va començar a preguntar per altra gent que havia conegut, com el forner, la Magdalena filla de la Rita, el Pep 'Capsigrany', el Francesc de la Loli, i uns quants més. La Neus li va preguntar si coneixia els seus pares i va dir que no, però resultà que sí havia conegut el pare d'en Tomy. Jo també li vaig preguntar si coneixia la meva mare, la Dolors Matalapeira i Vila, i tot d'una se li va quedar la cara blanca, se li va posar cara de mort, va emmudir i es va quedar sense dir res durant una bona estona. Finalment es va disculpar, va dir que el menjar no li havia caigut bé, i que no, que no coneixia la mare. Va fer una altra pausa i em va preguntar pel meu pare. Jo li vaig explicar que havia abandonat la mare quan ella estava embarassada de mí i que ella no en parlava mai, així que jo només sabia que es deia Tomeu Bruc i Picornell, i que si encara era viu tindria no més de trenta anys. Jo vaig veure novament a la seva cara que alguna cosa el preocupava i li vaig demanar si l'havia conegut. Ell em va confessar que sí, però que no gaire, que no eren amics.
- Què en penses, d'ell? - em va preguntar.
- Del pare? Doncs que és o que era un fresc, un porc, una mala persona - com la meva mare sempre deia - i un trencacors - vaig afegir.
- Però, potser a ell també li va passar alguna cosa, com a nosaltres, i no va poder tornar. - Va dir-me en Tom, amb un to amable.
- Mai no havia pensat això, però no ho crec.
- I si després de tants anys ell tornés? El perdonaries, ara? I la teva mare?
- No, jo no el perdonaré mai. Ma mare no ho sé... ella a vegades encara plora i l'enyora.
La cara d'en Tom seguia igual de pàl·lida que abans i quasi no li sortien les paraules. Però va dir que seria millor que seguíssim el camí abans no es fes fosc per trobar un bon lloc on dormir.
Al matí quan em vaig aixecar en Tom i la Neus estaven una mica allunyats xerrant. Vaig anar fins a ells i a la cara demacrada d'en Tom li havíem de sumar la cara més pàl·lida del normal de la Neus.
- Jo tampoc em trobo massa fina – va dir ràpidament la Neus.
De totes maneres, ells van insistir i vam continuar el camí. Un matí horrorós, amb molta calor, amb dos malalts, parant cada hora per descansar a l'ombra...
Cap al migdia érem al peu de la muntanya i en Tom ens va dir que abans de pujar continuaria explicant-nos la història del vell follet Deu.
