- Per a què són aquestes pedres tan esmolades? - Va preguntar en Tomy.
- Que no voleu menjar? Doncs hauríem de caçar algun animal per dinar, o potser penseu que hi ha una botiga per comprar aliments? - Va contestar en Tom.
- Però nosaltres no sabem caçar! -Va dir la Neus.
- Jo sí que en sé –va dir, tot orgullós, en Tomy.
- Molt bé –va contestar en Tom- tu, Neus, potser no hauràs de caçar si no vols; podries anar a buscar llenya i aigua. I potser de camí trobaràs algunes herbes i bolets comestibles. Gerard, vindràs amb mi. Tu, Tomy, podries anar al riu i intentar pescar algun peix o caçar algun animaló. Vinga, som-hi!
La Neus va anar cap al riu amb en Tomy, i en el seu primer intent d'agafar aigua va caure al riu. Va decidir deixar de banda l'aigua per recollir branques per fer foc, però es va carregar tant que a mig camí li van caure totes les branques als peus... En Tomy, que caminava cap al riu, orgullós, es va acabar decebent. Primer, gairebé no va veure cap animal i després de romandre un temps en silenci, sense la Neus a prop, va comprovar que els pocs animals que hi havia eren molt ràpids: un porc senglar, una perdiu, tres serps i més de quinze animalons saltimbanquis que en Tom ja ens havia advertit no eren comestibles. Finalment va poder caçar un esquirol, però després li va fer pena i el va deixar anar, cosa que va alegrar molt la Neus i la va refer de les seves frustracions anteriors.
En Tom i jo vam anar en direcció contrària, el bosc era cada cop més frodós, fosc i amb arbustos punxants per tot arreu. Vam poder arribar a una clariana on en Tom m'ensenyà a agafar i llençar les pedres. Mentre jo practicava amb un arbre ell va marxar cinc minuts i va tornar amb dues perdius. Quan va tornar li vaig ensenyar els meus avenços, ell em va felicitar i em va dir que ara només havia d'afinar la punteria. Va tornar a marxar i en aquella estona vaig veure uns coloms que vaig intentar caçar però no vaig fer diana i van marxar volant. Em vaig fixar que un d'ells portava una cosa rectangular al bec i em va fer pensar en el diari d'en Tom i en com ell havia reaccionat quan em va veure tafanejant. Així quan va tornar, aquest vegada tot xop però amb quatre peixos, li vaig preguntar, amb una mica de por per com reaccionaria, pel diari. En Tom, en veure'm acollonit, va riure i va dir que no em preocupés, que llavors encara no ens coneixia i no ens tenia confiança, però que de tota manera era el seu diari, on escrivia coses personals. Vaig decidir no dir-li res més sobre aquest tema i vam tornar, no fos cas que en Tomy i la Neus es preocupessin. De camí li vaig preguntar si de debò mai havia tornat a veure el petit Tres mil vint-i-cinc. I em va confessar que si, que l'havia vist una vegada més. Uns quatre anys després del terrible fet del vell follet se'l va trobar i en 3.025 li va explicar com, després d'amagar-se durant setmanes, finalment havia tornat amb els seus, que el van tancar un any a la presó. Després havia marxat amb la família del seu germà gran i la seva germaneta, que juntament amb quatre famílies més, volien creuar l'Arc de Sant Martí per marxar d'aquell lloc i començar de nou, lluny de la resta de follets malcarats. Li va proposar d'unir-se al grup, però en Tom no se'n va refiar.
Una vegada, la Neus i en Tomy, vam encendre un foc per cuinar i vam sopar els peixos i les perdius. A mig sopar la Neus es va posar a plorar i ens va dir que patia pels pares, que no sabien res de res de nosaltres. Vam dir que segurament pensarien que ens havíem perdut, o caigut per un precipici o fins i tot podrien pensar que ens havien raptat. Tot el poble estaria plorant i buscant-nos. De cop vaig recordar-me del vell Tomàs, que ho sabia tot i segurament ho hauria explicat als pares. Els ho vaig dir i això ens va tranquil·litzar uns moments, però després vam pensar que el prendrien per boig i fins i tot que el culparien de la nostra desaparició...
