Era un dia d’hivern una mica estrany, tot era tranquil, no feia fred, no feia vent. En el cel clar brillava un sol que picava la pell. El dia anterior havia plogut molt i l’olor de la naturalesa omplia els pulmons. Vaig aprofitar el dia per fer un volt muntanya amunt i, de camí cap al cim, vaig parar a ca la Neus.
La Neus era una noia molt maca d’onze anys, un més que jo, de cabells rossos i ulls verds, prima i baixeta, uns cinc centímetres menys que jo; sempre amb un somriure a la boca, rient a totes hores. La seva mare, l’Elisenda, era tan simpàtica i maca com ella, molt treballadora, però feia cosa d’un any havia emmalaltit i encara estava força dèbil. El seu pare, en Jordi, era un home una mica dur d’aparença i de poques paraules, però era una bona persona i la seva filla, la Neus, se l’estimava amb bogeria, tot i que sovint es queixava del poc que el veia, ja que ell treballava durant tot el dia. Amb ells tres també hi vivia l'àvia, la Carme, la mare del pare de la Neus, una dona molt eixerida; tenia seixanta anys però semblava tenir-ne vint, jugava molt amb nosaltres, sobretot a l’estiu, ja que el fred de l’hivern no li agradava gens.
A la Neus li va agradar la idea de pujar la muntanya. De camí cap al cim tots dos ens vam sorprendre d’aquell estrany dia d'hivern, fins i tot vam veure més flors i ocellets del normal. Quan vam arribar dalt vam seure a la vora del penya-segat, com havíem fet tantes altres vegades. Era una sensació molt bonica, teníem una mica de por, però estàvem segurs que no cauríem, els peus ens penjaven, ens sentíem els reis del món, del nostre món. Les vistes cap avall eren increïbles, estàvem a uns cent metres d’alçada, i a sota nostre vèiem el riu on ens banyàvem amb la Carme els dies d’estiu, allà on anàvem a pescar algun matí. Ens agradava molt tirar pedres des d’allà dalt, seguir-les amb la vista i l’oïda fins que les perdíem, intentant que caiguessin al riu. De vegades ens barallàvem, discutint si aquesta pedra o aquesta altra no s'havia estampat a l’aigua.
Com de costum vaig agafar una pedra i la vaig tirar, primer cap amunt, per veure-la passar per davant nostre. Però, de cop, la pedra va desaparèixer, no va baixar, no hi era. La Neus que també la seguia amb la mirada, em digué amb veu tremolosa:
- Què ha passat Gerard? I la pedra? Ho has vist?
Jo la vaig mirar i vaig encongir l’esquena en senyal de no tenir-ne ni idea. Vaig agafar una altra pedra i la vaig tornar a llençar. Va passar exactament el mateix, semblava com si fos xuclada a uns escassos dos metres per sobre nostre. La Neus espantada, també va tirar una pedra, i va passar el mateix.
- Què passa? No ho entenc! – Digué ella.
- No ho sé... – Vaig contestar jo mentre pensava. – Però tinc una idea, vine. – Vaig afegir, mentre l’agafava pel braç i corríem muntanya avall en direcció a la casa d’en Tomy.
En Tomy era un molt bon amic nostre, de deu anys, pèl-roig, amb pigues i ulls blaus, de la mateixa alçada que jo, tot i que una mica més grassonet. Ni la Neus ni jo enteníem com podia estar grassonet, ja que a casa seva eren molt pobres. En Tomy vivia amb el seu pare, en Joan, un home de molt mal geni que el feia treballar de valent. En Tomy sempre anava mal vestit i brut. Era un noi molt llest i espavilat però, com deia la Carme, molt mal educat. La seva mare havia mort en el part i ell no anava a l’escola. Uns tiets seus ho havien intentat feia anys, però el pare els havia fet fora a puntades de peu.
Vam arribar a casa d’en Tomy i vam picar a la porta, però ningú va contestar. Teníem un sistema per comunicar-nos amb ell: hi havia un lloc secret, entre casa seva i ca la Neus, on ens deixàvem missatges. Vam agafar un llit vell de molles que tenia en una caseta del jardí, amb altres trastos, i vam anar fins al nostre lloc secret de missatges. Allà, amb un tros de carbó, vam escriure: “T agafem llit, vine al cim. Urgent!”
Amb la Neus ens va costar més del que pensàvem pujar el llit de molles fins dalt de la muntanya, però finalment ho vam aconseguir. Jo ja li havia explicat a la Neus el que pretenia fer i ella tot i dir que estava boig, em va fer cas. Vam tornar a llençar pedres cap amunt i va passar el mateix: desapareixien com xuclades cap amunt. A terra, la Neus va escriure un missatge per a en Tomy: “T salta sobre el llit, bota tant amunt com puguis, nosaltres som dalt. Ja sé que és estrany però fes-ho, t’hi esperem!”
Després de firmar tots dos, ens vam mirar i ella em preguntà:
- Qui va primer?
- No ho se, fem-ho a cara o creu. –Li vaig contestar.
- Em fa por! No vull... I si caic?
- No cauràs, no pateixis. Però tranquil·la, la idea ha estat meva, jo saltaré primer.
Em disposava a saltar quan la Neus cridà:
Em disposava a saltar quan la Neus cridà:
- Atura't! I si no podem baixar?
- Mira, farem una cosa... – Li vaig dir, després de pensar-m’ho – Jo salto i, si veus que no dic res, vés a buscar els pares, ells ja sabran què fer.
- Però... em fa por! I si no pots baixar, i si... i si....
- Neus, no pateixis, ja veuràs, faré una cosa: vaig a buscar paper i carbó a casa del Tomàs i, quan sigui dalt, t’escriuré un missatge.
- Però... i si no baixa? Gerard tinc por...
- Neus, no ho sé, ja pensaré alguna cosa, això és tot el que se m’acut ara mateix. Jo hi vaig, vull saber què s’amaga aquí dalt.
Vaig anar corrents a casa del vell Tomàs, que vivia molt a prop. Un cop allà, el vell Tomàs em preguntà què volia fer i li ho vaig haver d’explicar. No m’agradava dir-li mentides. A més, ell era de fiar. Li vaig dir que no digués res a ningú, només al Tomy, si el veia.
